A través de la sentència 155/2025, emesa el 13 de febrer, ha introduït una major flexibilitat en la interpretació dels criteris per a la concessió de la nacionalitat espanyola per residència. Aquesta resolució se centra en el requisit d’“integració en la societat espanyola”, destacant que no s’han d’aplicar estàndards rígids ni uniformes per complir amb aquest criteri. En lloc d’això, es considera essencial atendre les circumstàncies individuals del sol·licitant.

En el cas analitzat, el tribunal aclareix que no aportar el certificat d’empadronament no ha de ser interpretat automàticament com una manca d’integració en la societat. Aquest document, que acredita el domicili habitual, pot ser substituït per altres mitjans que permetin demostrar la residència del sol·licitant. Així mateix, el Suprem emfatitza que la manca d’acreditació de mitjans propis de vida tampoc no hauria de ser motiu per denegar la nacionalitat, ja que aquest requisit no està formalment establert en els procediments de sol·licitud de nacionalitat, tot i que sí que s’exigeix en els tràmits per obtenir una autorització de residència.

La sentència subratlla que l’anàlisi de la integració ha de tenir en compte una varietat de factors personals i socials. En el cas específic, el sol·licitant estava casat amb una ciutadana espanyola, formant una unitat familiar estable i amb ingressos suficients, provinents del cònjuge. Aquest vincle matrimonial es presenta com una prova clau de la seva integració en la societat espanyola. A més, el sol·licitant complia amb altres requisits importants, com la residència legal i continuada a Espanya durant el període estipulat, informes policials i d’antecedents penals favorables, la superació d’exàmens sobre coneixements constitucionals i culturals, i la documentació suficient per acreditar el seu domicili conegut.

La sentència subratlla que l’anàlisi de la integració ha de tenir en compte una varietat de factors personals i socials. En el cas específic, el sol·licitant estava casat amb una ciutadana espanyola, formant una unitat familiar estable i amb ingressos suficients, provinents del cònjuge. Aquest vincle matrimonial es presenta com una prova clau de la seva integració en la societat espanyola. A més, el sol·licitant complia amb altres requisits importants, com la residència legal i continuada a Espanya durant el període estipulat, informes policials i d’antecedents penals favorables, la superació d’exàmens sobre coneixements constitucionals i culturals, i la documentació suficient per acreditar el seu domicili conegut.

La resolució també estableix que l’Administració té l’obligació d’avaluar de manera motivada les circumstàncies personals i socials de cada sol·licitant, evitant aplicar criteris generals o apriorístics que puguin excloure casos vàlids. L’enfocament flexible promogut pel Tribunal busca garantir que l’avaluació de la integració sigui inclusiva i proporcioni una anàlisi adaptada a cada situació particular.

En definitiva, el veredicte destaca la importància de considerar la integració en el seu sentit més ampli, abastant no només aspectes econòmics, sinó també relacions familiars, culturals i socials que evidenciïn el vincle del sol·licitant amb la societat espanyola. Amb aquesta decisió, el Tribunal Suprem marca un precedent per al tractament més humà i personalitzat de les sol·licituds de nacionalitat per residència, enfortint els principis de justícia i proporcionalitat.